pilota de fulls de paper

Si hagueren mort tot funcionaria igual : sols serien més xifres de morts i la notícia no tindria atenció dels mitjans de comunicació. Ningú els coneix, és gent senzilla que fa torns de 12 hores durant 7 dies, accepten les hores extres en els dies de descans perquè la paga és el doble i el viatge d’autobús cap a casa dura 15 h. Ara (quasi dos mesos després) són herois i estan fent història; estan preparant-se llibres, documentals i fins i tot filmant-se pel·lícules sobre la seua tragèdia. Un 22 d’agost els teletips de notícies donen la informació que 33 miners xilens estan vius en un habitacle de 50 metres després de la solsida del tossalet de San José (Copiapó) a més de 700 metres de profunditat. Tot gràcies a què un dels conductes de respiració d’uns 20 cm. no es va esfondrar i ha estat el lloc de comunicació amb l’exterior. Aquest petit forat és la via de comunicació i d’alimentació per a estar en contacte. Tenen entre 19 i 63 anys. Fins ací, com vos he dit una notícia més d’un a

el temps passa inexorablement inclús per als que esteu llegint aquestes lletres (si hi ha algú) i no se perquè sempre ens recordem de les persones per a valorar el que han fet quan ja s’han mort i a la persona que li afecta no pot dir ni fu. Inici aquestes notes així perquè la notícia de la mort de J.A. Labordeta em porta a molts records de la dictadura i la transició. Sí, jo l’he viscuda i la recorde. En ple nou mil·leni tots aquells temes no són tabús ni estan prohibits però ni parlem ni els expliquem ni li donem la mínima importància. Temes com història, llibertat, estima de la terra, llengua materna, democràcia, reivindicacions de drets i un llarg ectècetera. Jo estava estudiant l’E.G.B. (dècada dels setanta del segle passat) en les escoles de Palma i Ador i en el pati de les escoles cantàvem la cançó del règim franquista “cara al sol” i fora de l’horari escolar una tal Josep Piera (us sóna ell?) ens donava les primeres nocions bàsiques d’una llengua (sabeu quina?) que parlàv

Tornem a treballar després del mes de vacances amb les piles ben carregades. Tinc que reconèixer que les vacances en el meu poble paternal i maternal m’omplin d’oxigen (jejeje i d’altres cosetes que no venen al cas. Eieiei! estic referint-me a triglicèrids i colesterol per si hi ha alguna persona que no pensa bé). Per això, la persones arrimades a mi (família) diu que no volen tornar en estiu perquè abusem un poquet/molt. La qüestió es que durant el mes d’agost són les festes del poble i ,a més a més, aprofiten els amics a fer-nos la visiteta : menjades, balls, vetllades, pilota, bous,etc. Com anècdota, dir que enguany , jo i un xic d’ací, sí d’Albaida (no dic el nom per guardar-li l’honor,jejeje), hem guanyat el concurs de festes del “ball de la poma” tot i això que davant teníem una parella professional dels balls de saló. Sí, durant les festes del poble : tres dies de missa-processó(Sant Miquel,Sant Roc i els Sants de la Pedra)-pilota-ball-cucanyes i tres dies de bous al carrer per