pilota de fulls de paper

28 paraules desconegudes o millor dit, 28 paraules que en la lectura del llibre que acabe de llegir desconeixia el seu significat i que he tingut que apuntar i després buscar en el diccionari per saber-lo. Quasi els mateixos anys té l’IECMA (1985). L’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta (A dia de hui som més de cinc-cents socis/es) va nàixer un 10 de maig al poble de Pedreguer amb els objectius de defensar el nostre patrimoni cultural, històric i artístic, fomentar-los i divulgar-los. No sols de la nostra comarca, sinó més enllà d’ella, constituint la Xarxa d’Institucions d’Estudis Comarcals (XIEC)  També es volia promoure la investigació i la interrelació de tots els camps del saber, tot mitjançant congressos (el 5é: un monogràfic per a commemorar els 400anys de l’expulsió morisca, celebrat l’any 2009), xarrades, exposicions, cursos, audicions, recitals, excursions i publicacions, entre altres activitats. Butlletins, monografies, calendaris i revistes com Aiguadolç (lit

El vaixell de la Pelitrúmpeli va arribar el dimarts denou d’abril a la biblioteca d’Albaida de la mà de Dídac Botella i Joan Olivares. Aquesta nova revista infantil té un eix vertebrador que és el còmic d’una tripulació formada per Nelo, Pepa, Mariola, Oceà i Julivert. Viatgen amb una embarcació voladora en búsqueda d’aventures i recorrent la geografia valenciana per a conéixer la cultura i tradicions nostres. Aquesta vegada com feia un poquet de vent de llebeig el vaixell, realment, va soltar l’àncora al campanar d’Otos. D’allí Josep “el bibliotecari/pilotari” va agafar a Joan, el qual estava acabant un nou rellotge de sol, i a Dídac,que estava fent-se un cafenet amb les mestres d’infantil del col·legi Covalta i els va dur a la sala de la biblioteca d’Albaida per a què presentaren el número 1 d’aquesta nova revista. És una revista que promou la lectura en valencià i on dibuixants/il·lustradors (Jesús Huguet, Cristina de Cos-Estrada, Víctor Santos entre altres), músics com Dani (Miquel

conta la llegenda que un dia com hui (8 d’abril a les 8 del matí) amb lluna creixent, de fa molts anys d’un calendari més lunar que solar i que no tenia ni dies ni mesos ni anys, quan els rellotges de sorra encara no els tenia tot el món i la gent mirava el sol i la lluna per saber quan era de dia i de nit, l’ullet del sol passaria pel forat de la torre de la mesquita de la plaça del clos de la vila i que a partir d’eixe moment s’il·luminaria en la Covalta un punt on es trobaria la font o raig d’aigua que donaria de beure a tots els habitants del  castell vell. Havia estat un hivern molt dur i sec, les fonts havien deixat de brollar i els pobladors estaven abocats a l’abandonament de les terres. Aquesta va ser també el senyal per a què la gent de les alqueries puguera baixar a la vila nova per què era el moment d’iniciar la construcció del nou poble... ...eixe mateix dia, a la mateixa hora Joan d’Organyà vivia en una cova, tenia per llit un feix de garbons que sempre era verd i així