pilota de fulls de paper

En la festa del nadal tradicional no poden faltar, entre d’altres, dues coses : per un costat, sentar-se al recer i l’escalf del foc de la llar amb el seu gran tronc de nadal buscat a postes per aquest dia. No sóc cap expert però a part d’altres simbolismes que puga tindre, sembla incloure el sentit familiar entre els presents i els nostres avantpassats i, amb tot el respecte, és l’altar de culte familiar (vell culte al foc). El dia de nadal, generalment, acabàvem tard de dinar i ens entreteníem al racó del foc amb converses; i, per l’altre, les estrenes . Al segle XIII-XIV ja era costum estesa donar o fer les estrenes de nadal, sobretot als infants, amics, coneguts i servents. També eren conegudes com “pa-i-nous”, potser si en record de èpoques passades en què el present era eixe menjar perquè els pobles pagans posaven una taula ben parada al peu de la porta del carrer per tal que poguessen menjar a discreció els vianants desconeguts. Ara en l’actualitat es poden confondre amb els

la història local o també coneguda com microhistòria fa que coneguem i descobrim temes que en altres èpoques haguera estat inversemblant. Personalment i perquè els meus mestres també m’ho han incultat gaudeisc d’aquestes lectures “de marginats”. Per aquest motiu m’agrada i m’aplique la frase qui lluita pot perdre, qui no lluita ja ha perdut . D’aquesta guisa he rebut el llibre de Manel Arcos titulat “ El robatori de Benimassot ” publicat per l’editorial Tívoli. Fins fa poc teníem poca bibliografia i les cròniques de roders quasi sempre eren narracions orals que es convertien en llegenda, misteri i moltes versions dels mateixos per part de la premsa escrita. El robatori de la ferradura (34 lladres i 9 víctimes) va ocórrer a les darreries de l’últim terç del segle XIX : un diumenge a les 6 del matí a l’hora de missa. Concretament el 22 de febrer de 1874. Època convulsa d’un sexenni democràtic (1869-1875) amb una societat alliberada però plena de senyorets i cacics. La 1era República

El problema és la memòria i per tant hi tenim que fer un esforç en divulgar-la. Es poden fer treballs rigorosos, però quan passa el temps la gent oblidem i no recordem els fets. Tenim que documentar-ho bé per a què no arribe el dia que algú ens diga “..ací no ha passat res... ” i ser, com ja ho som, un poble amb la història segrestada. Malauradament, tenim que recordar-ho de manera insistent perquè segueix hi havent gent que posa traves per a què els valencians coneguem la nostra història passada (germanies, expulsió morisca, decret de nova planta, guerra del francès, guerra civil, emigracions, exilis,etc.). Qui conega un poquet la història es donarà conte que tenim un dèficit democràtic el qual no ens ha eixit gratuït i s’ha de corregir mitjançant la solidaritat, l’esforç, la justícia, la llibertat, la democràcia i el posicionament amb els ciutadans que no callen davant les injustícies. L’oblit és la pitjor desgràcia per a les societats perquè ens aboca a patir-la de nou i inclús

Feia temps que volia escriure sobre el sanatori Sant Francesc de Borja més conegut com “el sanatori de Fontilles” (etimològicament : fontetes, és el nom de la partida situada en el terme de La Vall de Laguar). El passat divendres vaig estar amb uns amics i crec que és una bona excusa per parlar sobre ell. Com molts sabreu, això espere, estan de commemorció perquè celebren els seus primers 100 anys (primera pedra l’any 1902); malgrat que va ser inaugurat el 17 de gener de 1909. Un advocat nascut a Tormos (Joaquín Ballester) i un jesuïta del poble d’Albal (pare Carlos Ferrís) van crear una Associació per donar suport legal al sanatori i poder oferir assistència (mèdica i humana) als malalts. És un centre especialitzat en lepra (el primer d’Espanya) el qual es va crear per oferir assistència mèdica i humana als malalts llebrosos. En un lloc tranquil i harmoniós amb la natura es va edificar una recepció i un pavelló de malalts (1907), un teatre(1915), una església(1913), una casa del m

tots els matins vaig caminant al treball i hui he ensopegat amb el ti sensio fent la seua passejada matinal, xino-xano. L’home està major, en la baixada de la font de la vila ens em parat a l’ombra d’una casa i m’ha dit una frase.. no hi ha cap cavall que no es torne rossí.. . Aquest refrany significa que el qui és fort perquè és jove, no cal que se’n vanaglorie perquè vindrà el dia que perdrà el vigor. Aquest refrany junt al llibre que acabe de llegir   “ Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts ” de Toni Cucarella en edicions 3i4 han estat l’excusa per fer aquest escrit sobre oficis molt vells, d’altres perduts i frases fetes i com diu l’autor a l’inici de la seua obra... evocar no és reviure el passat, sinó donar-li sepultura. ..   ... mira si he corregut terres que he estat en Alfarrasí,   en Atzeneta i Albaida, en el Palomar i ací (Xàtiva) ... corrien els anys 60 del segle passat i el seu ofici era : sanador d’animals ... com pitjor gust fa, més efectiu és el remei

un escriptor de novel·les negres i un ensenyant de filosofia han intentant en el seu llibre que mitjançant acudits i molta ironia puguem entendre la filosofia. Ells creuen que si juguem amb la nostra ment aconseguim alterar la nostra manera de veure les coses perquè les preguntes ens generen altres preguntes. Al llarg d’un llibre de 246 pàgines publicat per l’editorial La Campana , D. Klein   i Th. Cathcart ens mostren sense cap ordre cronològic, sinó més a partir de les preguntes que tenen al cap i així em ve al cap un acudit : ....Un home casat arriba a sa casa i es troba a la seua dona i al seu millor amic despullats al llit. Quan l’home casat està a punt d’obrir la boca, l’amic ix del llit i li diu: “abans que digues res, amic meu, a qui creuràs, a mi o als teus ulls” ... Abans d’iniciar el repàs/resum al llibre vos faig una petit recordatori sobre la idea de la regressió infinita (quan ens preguntem si hi ha una causa primera. El diàleg d’un alumne grec amb el seu mestr

el proper 1 de juny es celebrarà al poble de Bocairent la vint-i-sisena edició de la T robada d’Escoles en Valencià de la Vall d'Albaida(2013) . Fa tretze anys (pasqua 2000) jo hi vaig estar amb el meu fill de cinc anys, la meua dona embarassada (vam tenir la xiqueta a setembre) amb els amics de l’escoleta   municipal “La Vila”. Vam ballar al Sr. Paco Muñoz en la plaça de Bous fins caure esgotats, dinàrem “ pepitos de pasqua ” a la Plaça dels Furs i la Trobada durava tot el dia (matí i vesprada). Primer parlaré dels pepitos fets per l’amiga Maribel (els seus pares tenien un forn), puix al meu poble no se’n fan i era la primera vegada que escoltava i menjava eixe entrepà. No sé per què es fan sempre en Pasqua... supose que són costums de poble. El que sí sé és que em van agradar molt. INGREDIENTS: -Pepitos ( veure fotografia ) ; -Carn picada (de porc); -Pit de pollastre; -Xampinyons; -Pebre roig ; -Tomaca ratllada; -Llet; -Ou; -Oli; -Sal ELABORACIÓ: -En una paella,

la meua vida s’ha capgirat en un tres i no res. De tenir el cap de setmana sempre ocupat a estar sols en casa els dissabtes i diumenges per diverses raons que no vénen al cas. La qual cosa em va plantejar refer-me o morir en l’intent i em vas decidir pel primer. Aleshores, llegir, escoltar i mirar és que el estic fent. He recuperat la lectura de tot tipus. Escolte música amb tranquil·litat i temps per saborejar-la (jazz albaidí, arrelada, comercial,etc.). Mire cinema a casa perquè l’economia familiar no em permet molt més. Per exemple, aquest cap de setmana ha estat prolífer en aquests esbarjos. Com no tenia pensat escriure sobre el tema ara no recorde els títols (usdemanedisculpesalsquatrelectorsdaquesteslletres). Vaig iniciar la lectura amb un llibre que em van aconsellar sobre la depressió. La veritat que fàcil de llegir i d’entendre. Imagine que més difícil d’aplicar. L’explica com un trastorn psicològic que provoca alteracions orgàniques i una pèrdua de reforçadors. La teràpia

cireres. El diumenge pel matí després de gaudir una esmorzada amb els amics menjant faves, carxofes, alls i ceba tendra acabades de collir de la partida Masil-Tossalet me’n baixe a la placeta del forn a fer una xerrada amb un llaurador retirat a la força del seu ofici (el ti Saoret del Fesol). De colp i prompte sentim una xerradissa forta i multitudinària en llengua forastera. Qui serà? li pregunte. L’home, calmat i en veu dolça i recolzat en el seu andador em contesta : hui, hi ha tres autobusos de jubilats que vénen a comprar cireres però que se n’aniran en les mans a la butxaca. Per què? li torne a preguntar. Al mes d’abril ens vam alçar un dia amb la terra gelada, eixa gelor fa parar la sàvia del cirer quan l’arbre ja està tot florit i ha fet que no qualle la flor, és seque i caiga : ni primerenca ni tardana ( del 14 d’abril, francesa, burlat, picota, carregadora, endiablada, etc.), soles a la partida dels Olbis, on no va gelar, podrem collir per menjar a casa ( mireu la foto :

dissabte de vesprada. Partida de llargues de 2ona entre els equips de Laguar i Benimagrell al carrer Príncep del Poble Dalt de La Vall de Laguar. La prèvia de resultats ens deia que els forasters de 9 jugades les havien guanyades totes i els nostres anaven quarts. Tots els pronòstics prenen efectivitat a partir del 3er joc (1-2) i finiquitant la partida 3-10. Parle amb el responsable d’ells, Paco de Benimagrell ens ho confirma : és l’equip juvenil i estan molt forts. La partida no té color,un xaval juvenil que li diuen Juan,   trau per dalt i s’allarga més de 60 metres fins el cantó del fagequí, ni Paco ni Borja poden restar-les i el nostre traure, Nàcio, que trau de bragueta no s’arriba. L’únic “però” me’l donen els mestres de l’ofici, Pep el Blanco i Nadalet, em comenten que la treta de bragueta és més complicada de fer perquè tens que coordinar les passes i el moment de llançar-la però pots estar jugant tota la vida; mentre que treure per dalt soles es llançar-te-la i pegar-li f

1669,abril,23 , fa quasi cinc-cents anys els escrivans i lletraferits (notari Francesc Pont) tenien una cal·ligrafia que podríem catalogar de quasi-perfecta (llibre de 670 fulls amb unes dimensions de 42 cm. d’ample,28 cm. d’alt i 18cm de gruix) i no perdien el temps discutint el nom de la llengua que escrivien (mireu la foto) com podeu comprovar en el llibre de peita ( capbreu , inventari de drets : “breu”=document, “cap”=principal) impost que gravava, entre altres, els béns immobles de l’arxiu municipal d’Albaida ni tampoc celebraven el dia del llibre. Eren els temps dels conflictes bèl·lics entre les monarquies hispànica i francesa pel control de Flandes , de la cessió de l’illa de Jamaica als anglesos per part dels espanyols, del bandolerisme/filibusters/bucaners/corsaris, és l’època de la sèrie televisiva de ficció “Àguila Roja”, de la revolta dels angelets , una revolta nacionalista de caràcter antifrancès. Els angelets de la terra eren contraris a l’annexió del Rosselló

Són les quatre de la vesprada i vaig a obrir la porta de la biblioteca. Una veu crida : Josep no obrigues i mira davant teu !. Veig la motocicleta marca “Vespa” de l’agutzil municipal i baix en el tub d’eixida del seu fumeral un eixam enorme d’abelles/vespes. Pegue una passa arrere i pregunte : què està passant? Apareix la policia local i diuen que acaben de cridar a un apicultor d’Ontinyent que li diuen Toni. En un tres i no res, davant de nosaltres tenim un home “disfressat” d’astronauta, però no, és un meler, dels pocs que queden per la contornada més coneguda com: Vall d’Albaida. Un ofici mil·lenari per a extraure mel (edulcorant més barat per als confiters i torroners perquè fins el segle XVII el sucre era un luxe el seu procés de refinatge) i també cera (gremi dels cerers) desconegut per als joves i bastant per a mi, malgrat tindre encara família(el meu oncle Luís “el manyo”) a la Vall de Laguar que té caixes de mel. Toni l’apicultor ens diu amb una veu dolça: - tranquils,

el dia de.. sempre estem celebrant o commemorant algun acte : dia de la felicitat, del llibre, del xiquet, de la biblioteca, de la dona, del treballador, del pare, de l’arbre, de la ràdio, dels enamorats o l’any d’aquest o aquell escriptor/científic, la commemoració d’això o d’allò i així fins un etcètera que dura els 365 dies de l’any on sempre s’abusa del consumisme pur i dur. La gent que em coneix sap que ho respecte però que estic en contra de celebracions perquè els meus principis em diuen que tots els dies són hàbils i vàlids per estimar, xocar la mà, fer un abraçada, anar a la biblioteca, donar una almoina, plantar un arbre, recordar i/o exposar, reivindicar un dret retallat i així la resta dels 365 dies de l’any amb les seues 24 hores completes. Tot ve a col·lació perquè em catalogue com “amo de casa” (neteja, planxa, menjar, compra, panyals, metges, educació, esbarjo amb els fills, cuidar les mascotes, etc.)   perquè em naix i m’han educat així i és una tasca diària, fos

Poques vegades el protagonisme principal d'una novel·la és la màgia. No estic parlant que la màgia siga un element important d'aquesta novel·la (que ho és) si no que la màgia, aquella distorsió de la realitat que no pot explicar-se científicament, aquell miracle que no pot vincular-se a l'acció divina, aquella perplexitat indescriptible que sentim sobre una cosa que no podem entendre… és el veritable nucli d'aquesta història provocant que fins hi tot els personatges principals perden protagonisme. Susanna Clarke és una autora que durant 10 anys es va embarcar en la creació d'una novel·la de fantasia històrica, doncs ens trobem amb 829 pàgines (795 en l'edició castellana) de pura literatura, de passatges magnífics i de personatges carismàtics. Clarke no sols aconsegueix mostrar-nos la màgia en el seu estar més pur i fantàstic si no que ens trasllada a un univers conegut, L'Anglaterra de principis del segle XIX, per barrejar a la perfecció la novel·la hi

són les huit de la nit i acabe de treballar. Tanque la biblioteca   i anant pel carrer em para un xaval que em coneix. Josep, espera que vull fer-te una pregunta. Mira estic jugant al trivial en el cel·lular (mòbil) i em fa la següent pregunta : - dels tres contes següents en quin no ixen magues ? 1- Hansel i Gretel; 2- El soldadet de plom; 3- la regina de les neus. Jo, la veritat, sense pensar-ho molt li dic la resposta 2 (soldadet de plom de Hans Christian Andersen). Molt bé, correcte, gràcies. Després, quan em quede a soles amb els meus pensaments recapacite i em done conte que els germans Grimm són els autors de Hansel i Gretel, però la de les neus no em sonava. Com pot ser? qui serà el seu autor?. Arribe a casa i tot maniós faig una consulta a l’opac de la xarxa de lectura de les biblioteques   públiques valencianes i busque a Albaida i mireu per on, m’ixen dues obres : - La reina de las Nieves / Carmen Martín Gaite (1994) - La reina de las nieves (1998) Segueix s

1900, Cornualles, Castell de Blackhurst 1907, vaixell Lusitània cinta blava creuar Atlàntic amb menys temps (Londres-Nova York) 1913, Londres, 1914, Maryborough 1976, Austràlia, cabana penya-segat Tregenna 2005, Brisbane, Cornualles, Polperro una xiqueta desapareguda vespres de la 1era. Guerra Mundial; millor dit abandonada en un vaixell camí a Austràlia. Una misteriosa dona “Autora” ha promés cuidar-la, però desapareix sense deixar ombra. Quan compleix 21 anys, Nell, descobreix que es adoptada. Aquest fet canvia completament la seua vida per sempre. Anys més tard, intenta buscar la veritat en els seus avantpassats A la seua mort, la seua néta Casandra rep una herència : una cabana i un jardí oblidat ple de secrets amagats. Ella vol descobrir la veritat sobre la seua família i resoldre un misteri de més de 100 anys, amb la xiqueta desapareguda. És la primera vegada que llig a Kate Morton . A la biblioteca d’Albaida tenim dues obres d’ella : -